"La dictadura del que és quotidià. Reflexions duna dona rural"

Article d'opinió per Inmaculada Idañez, agricultora a La Cañada (Almeria), responsable de l'Àrea de la Dona de COAG i Presidenta de la Confederació de Dones del Món Rural (CERES). 

Avui he baixat al banc. Havia de pagar el rebut de la comunitat de veïns i també a la comunitat de regants. M'he trobat amb una amiga que m'ha convidat a cafè. Allà hem parlat de la possibilitat d'apuntar-nos a les classes d'aquaeròbic per als dos mesos d'estiu. No sé si podré. La dona que cuida la meva mare se'n va de vacances i hauré d'estar tot el mes de juliol anant a fer-li el menjar, la neteja i estar més pendent que durant el curs. Hem deixat per més endavant la decisió.

Corrent, he pujat a casa a preparar el menjar parant pel camí a comprar alguns estris que necessitava de cuina. Mentre es feia el potatge, he deixat els banys nets i també m'he fet el sopar. A les 13:50 he sortit corrents a recollir els nens a l'escola. Aquesta tarda tenen atletisme i conservatori a la capital. Després de dinar s'han posat amb els deures i jo a preparar berenars per agafar el bus a les 17 hores.

Mentre els nens estan en les tasques jo he aprofitat l'estona a la biblioteca per passar l'acta de l'última junta directiva de la meva organització agrària a net perquè demà l'he d'enviar. Sóc la secretària des de fa 4 mesos. En tornar al poble amb bus hem anat repassant l'examen de demà, hem sopat i, amb el meu darrer alè, he trucat a la meva mare a veure com està. Ni tan sols he mantingut una conversa digna amb la meva parella. Al sofà, rendits, ens hem donat la mà mentre veia 20 minuts d'una sèrie, m'he quedat adormida. Demà serà un altre dia.

Avui, 8 de març, m'aixeco amb la ràdio com sempre mentre estenc la rentadora matinera, preparo berenars, planxo roba per a la feina de la meva parella i contesto al whatsapp de l'executiva de la meva organització agrària on els companys em felicitaven pel dia de la dona. Els comento que no es tracta de cap dia de festa sinó de reivindicació i quelcom em congela el cor i em fa pujar el volum de les notícies. Una dona política ha declarat que les dones el que hem de fer és sortir a treballar i demostrar que som iguals que els homes i estem capacitades per fer les mateixes feines i així és com es commemora el dia de la dona. Aleshores, jo, invisible davant la societat, m'he posat un coleter violeta i m'he declarat un any més en vaga pel 8 de març. Me'n vaig a l'associació de dones del meu poble amb altres “histèriques” com jo a fer soroll i visibilitzar aquesta impotència muda que quan estem soles i aïllades ens fa ser petites. Perquè dic jo, a veure avui qui fa les tasques administratives del camp, qui recull la casa, qui atén els nens i qui assisteix la meva mare mentre jo estic en vaga. Qui sosté aquest poble de 2.000 habitants? Les dones, els homes, tots i totes en comunitat i reconeixent el nostre paper, l'Estat o el Pla Estratègic de la PAC i el Repte Demogràfic? Abans d'apagar la llum després d'un dia d'emocions, declaracions, sororitat, empoderament i manifestació m'he topat de cara una vegada més amb la realitat. Una carta del banc em denega el crèdit que he sol·licitat per engegar un projecte d'emprenedoria aprofitant unes naus agrícoles que vaig heretar dels meus pares. Com que sóc major de 45 anys tampoc no puc incorporar-me al camp com a jove. No sé on trobaré ingressos propis més enllà de les poques hectàrees familiars que gestiono d'ametllers. Però bé, estem en el camí. La lluita rural serà feminista... o no serà.