"Quan la dona rural baixa del tractor. Mites i realitats"

Article d'opinió d'Inmacula Idañez, Presidenta de la Confederació de Dones del Món Rural (CERES). 

Aquest 8 de març venim a estendre la mà als nostres companys en llocs visibles de presa de decisions a totes les organitzacions relatives a l'economia camperola i vinculada al medi rural amb propostes i apuntant a la realitat amb què convivim les dones del camp.

Per tal que les dones sentim atracció per l'accés als càrrecs directius i vegem la professió agrària com una sortida a l'ocupació cal que el sentit inclusiu de la perspectiva de gènere inundi totes les àrees de treball. La igualtat, no només és cosa de dones, és l'objectiu final que volem assolir les dones, però tots i totes hem de viure i exercir canvis. El camí del feminisme està unit a la transformació social que vivim i s'ha de traduir en modificacions estructurals en cooperatives agràries, organitzacions professionals, consells d'aigua i grups de desenvolupament rural. La idea no és ser dones quota, sinó ser dones palanca que obrin la porta a altres maneres de treballar.

El 2021 hem donat a conèixer els resultats de l'estudi “La participació política de les dones camperoles a l'Estat espanyol” finançat per Mundubat (https://ceres.org.es/participacion-politica-de-las-mujeres-campesinas-en-el-estado-espanol)

En ell volíem posar en relleu quines són les veritats per les quals no estem en els llocs de presa de decisions. Com a responsable de l'Àrea de Dones de COAG mantinc moltes reunions i trobades amb companys i debats per intentar desbloquejar aquesta situació, escolto contínuament la culpabilització de les mateixes dones perquè quan se'ns convida a ocupar espais no hi volem accedir. Això és veritat, no volem. Però realment cal plantejar-se que aquesta realitat té motius; Per què no mirem el que estem fent perquè de veritat elles vegin en una organització extremadament masculinitzada i en aquesta professió una casa on acollir-se?

L'estudi assenyala primer el llenguatge (masculí genèric) i els pressupostos públics de les polítiques, plantejat des de la neutralitat com un dels problemes. L'“agricultor genuí” no planteja que darrere allà dones productores, ens invisibilitza. També aparèixer sempre en un capítol al costat dels joves (també masculins). Tot i que compartim moltes de les solucions per sortir de la nostra exclusió, les causes per les quals no accedim als drets són molt diferents. La manca d'aposta decidida per pressupostos destinats de manera expressa als models productius de dones ens penalitza. Segons el diagnòstic del Pla Estratègic de la PAC que entrarà en vigor l'any que ve: “les explotacions de dones són menys competitives”. Perquè clarament se'ns està exigint que tinguem grans explotacions que puguin competir en mercats internacionals en aquesta competitivitat de preus d'aquestes produccions deslocalitzades que no compleixen els requisits sanitaris de les granges espanyoles però que sí que entren a Europa per baixar-nos a nosaltres els preus. L'uberització del camp ens fa fora de les oportunitats. És una fal·làcia estar fent discursos sobre les dones com a fonamentals per a la fixació del territori quan amb l'altra mà se'ns conviden a sortir.

Nosaltres estem a l'agricultura ia la ramaderia per canviar el paradigma i només les organitzacions com COAG, que defensin aquest model, seran les que de debò estaran compromeses amb la igualtat de drets per a les dones. Des d´aquí és des d´on exigim que volem ser reconegudes. El discurs no ha de centrar-se en si les dones volem o no estar en les directives, les organitzacions han d'esmentar en els seus discursos que sense preus dignes i una agricultura vinculada al territori, nosaltres mai no hi podrem accedir.

Se'ns planteja com una barrera la cotització a la seguretat social com a autònomes per poder tenir els mateixos drets i obligacions. I aquí també ens apunten amb el dit a ser còmplices d'una economia submergida quan no convertim en visible la nostra productivitat. Donem-li la volta a la manera de veure'l: en quina explotació de les actualment ofegades pels resultats econòmics és viable afegir una nova despesa mensual de gairebé 300 euros? Hem de pactar amb les nostres parelles qui dels dos cotitzarà? D'aquesta manera, mai no sortirem del model tradicional d'una família amb un cap sustentador econòmic. El problema no és cotitzar, el problema és que se'ns exigeixen els mateixos impostos i les mateixes obligacions als grans que als petits. També considerem que les ajudes vinculades a la propietat de la terra deixen fora les que no tenim terra. Les estadístiques ho deixen clar; a Espanya només el 9% de les explotacions amb més de 30 hectàrees estan a les mans de dones. No obstant això, a les explotacions de menys de 5 hectàrees, el 58% són femenines. Cal dotar de sentit la Política Agrària Social. Sempre estem analitzant la producció des de la matèria primera, la llavor, el producte i totes les pràctiques que es poden exercir per preservar la biodiversitat sobre la terra en si. Però no ens plantegem en els efectes que exerceixen sobre el sistema social que hi ha al seu voltant.

Sovint reivindiquem el paper vital dels professionals de l'agricultura i nosaltres. No només són dones aquest 30% que apareix als llibres de comptes, els titulars. Les collites també surten endavant amb la mà d'obra de les dones que acompanyen els jornals com a “ajuda familiar” o que gestionen els documents a les administracions i organitzen en carpetes a casa tot allò relacionat amb l'àrea de relacions laborals. Nosaltres també som agricultores, quan carreguem les furgonetes dels nostres productes i marxem de ruta pels mercats a vendre'ls. Cal anar més enllà, no podem continuar permetent que siguin les lleis d'un model socialment injust els qui ens diguin si som o no som pageses i ramaderes als ulls de la llei. El feminisme vol introduir al debat altres components de l'èxit no són només 0 al compte corrent. Per nosaltres, la viabilitat d'una explotació també parla dels drets socials i culturals. Del temps per a l'oci, per a la participació, per a la cultura i per a l'autocura.

Fins fa unes dècades, la igualtat i l'alliberament de la dona semblava que era assolir els mateixos estàndards i mètodes de treball que els homes. En aquest 8 de març volem obrir la mà per feminitzar de forma visible els nostres camps. El nostre estudi apunta també a aquesta barrera. Només se'ns “perdona” com a agricultores i ramaderes si som capaços de conduir el tractor (aquests que ara van amb aire condicionat i amortiment de luxe mentre nosaltres trepitgem la terra). És l'hora de donar nom a totes les tasques que s'executen en una explotació agrària: contractació de personal i documentació laboral, de prevenció, salut i higiene a la feina, administració de les ajudes, venda en canals curts de comercialització, participació a les recol·leccions, adequació dels allotjaments per a persones temporeres, suport sindical i com no, totes aquestes tasques de cura de la casa, de les persones dependents que si no estiguessin sostingudes per les dones, farien impossible també que ells donin la cara al capdavant de les organitzacions de poder. Les agrofeministes volem posar la vida al centre. Volem serveis de substitució i per a les cures als cursos, a les reunions, a les jornades sindicals i volem horaris que ens permetin a tots i a totes conciliar. Crear estructures amables per a la cura és la veritable invitació que rebrem les dones a participar. Cal qüestionar-se els formats i les dinàmiques i plantejar-ne noves formes. La igualtat és en tots dos sentits. Els homes també han perdut moltes oportunitats d'acompanyar els pares i mares al metge, de sortir al parc amb les criatures. Els rols tradicionals ens deshumanitzen a tothom. Què hi ha de dolent per tenir una ludoteca a les nostres oficines on puguem portar els petits a jugar i estudiar mentre nosaltres ens reunim? És menys professional?

Perquè mai no aconseguirem la plena sobirania en el nostre model de produir mentre no hi hagi igualtat i justícia per a les explotacions i totes les persones que hi participen.